Una tereseta que fa l’ullet rere el teló, una marioneta que mou lentament la mirada sobre els espectadors, expectants i atents; tal vegada tota la màgia del teatre de teresetes es troba aquí. En aquestes mirades dels personatges inanimats, objectes, però que improvisadament ens miren, ens escruten i ens transporten a veure-hi amb els ulls de la meravella. Una fascinació improvisada aquesta d’una tereseta que s’anima i que comença a observar la realitat del seu voltant. Fulminació d’una mirada perquè darrere aquell mirar s’intueix, si imagines, una vida, una voluntat, un ser conscient. I aquí ens tens immediatament transportats cap a aquella mena de terra de ningú de la “veritat o no-veritat”, dins una ficció més extrema que la del teatre d’actors, perquè aquí qui respira, qui es mou, qui narra és la matèria palesament amorfa; el miracle de la creació es revela sota els nostres ulls.
El tereseter “insufla la vida” a la matèria, infonent a les seves criatures tècniques, a vegades superfines, encant, però també esforç i fatiga física sovint gran. És tal vegada això mateix allò que fa semblar les teresetes tan properes a nosaltres, tan humanes. De la resta, Cocteau deia “Hi ha massa ànimes de fusta per no estimar els personatges de fusta que posseeixen una ànima”.

Walter Broggini.